Enric Larreula i Vidal (Barcelona, 1941),
escriptor, professor universitari i il•lustrador.
Fill de família obrera, vaig néixer amb una guerra perduda l’any 1941 en un carrer molt fosc i estret de Barcelona en una època també fosca i estreta. M’agradaven molt els animals, però com que no en podia tenir, m’entretenia a casa dibuixant-ne.
Als catorze anys vaig començar a treballar en una fàbrica, i a estudiar de nit a l’Escola del Treball fins a obtenir una Mestria Industrial. Però la feina i els estudis no m’agradaven.
Per compensar la monotonia els diumenges anava d’excursió a omplir-me de paisatges, o a dibuixar animals al parc zoològic de Barcelona.
I un dia, al Zoo, vaig conèixer un senyor professional del dibuix d’historietes. Aquella coneixença i posterior amistat va ser determinant per a mi, perquè em va animar a dedicar-me jo també al dibuix.
Així dels 19 al 21 anys vaig treballar per a les editorials Bruguera i Toray, il·lustrant historietes d’aventures, de guerra, d’indis i cowboys. Però fent el servei militar vaig tenir un problema a la vista que em va obligar a deixar aquesta professió que em feia tan feliç. A conseqüència d’això l’any 1964 vaig entrar a treballar a Edicions 62, i a la Central de Llibre Català, com a venedor de llibres a domicili. Això em va fer conèixer bona part del món de la resistència catalanista del país. I vaig estudiar la llengua.
Al mateix temps vaig participar en el moviment de la Nova Cançó tot escrivint les meves cançons i cantant-les per nombrosos escenaris. Vaig començar cantant amb el Grup Estrop, de Badalona, després amb el grup Elles i ells, i també cantant en solitari.
L’any 1969, mentre em trobava a la Primera Universitat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent, una senyora representant d’Òmnium Cultural em va proposar de fer classes de català en una escola d’un barri perifèric de Barcelona, en aquella època en què ensenyar català encara era prohibit.
Vaig acceptar l’encàrrec, i les classes en aquella escola i aquell barri van posar-me en contacte directe amb el món de la immigració castellanoparlant que arribava a Catalunya.
Impressionat pels canvis socials i lingüístics que ho transformaven tot, em vaig convèncer que per tirar endavant aquest país entre tots, era imprescindible que les criatures aprenguessin la llengua catalana.
I ja no vaig deixar l’ensenyament de la llengua. Primer en escoles, i després des de la Delegació d’Ensenyament Català d’Òmnium, des d’on preparàvem nous professors i elaboràvem materials. Així, ja amb trenta-cinc anys, vaig iniciar els estudis a la Universitat fins a llicenciar-me en Filologia Catalana l’any 1981.
I durant més de vint anys, he estat professor de Didàctica de la Llengua a la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, tot ensenyant als futurs mestres com s’ha d’ensenyar la llengua a les escoles. Quan a partir de 1978 l’aprenentatge de la llengua catalana va passar a ser obligatori a les escoles, hi havia manca de material escolar, això em va donar peu a col·laborar en la realització de molts llibres escolars d’ensenyament de la llengua.
També a partir de 1981 em vaig posar a escriure contes per a nens petits, perquè en aquells moments la llengua catalana entrava a les escoles per la porta gran, i calia elaborar materials atractius per als petits lectors, i m’hi vaig abocar a fons.
Destacaria la col·lecció “Pa amb Xocolata“, de l’editorial Teide, on vaig fer quinze contes per a nens de primer curs que il·lustraven els quinze centres d’interès que treballarien a classe.
Per a adolescents he escrit llibres de misteri, d’aventures diverses, però a causa dels molts anys en què m’he divertit fent-los, destacaria la col·lecció d’Ala de Corb, de dotze volums d’aventures trepidants de pirates, enfocades, però, en to d’humor.
On a causa de la ràbia que sento per com ha anat la història, m’he permès repartir, ni que sigui literàriament, un munt de garrotades a aquells que crec que se les mereixen.
Per a joves i adults he escrit coses molt diverses, entre elles novel·les històriques, que m’han fet remenar arxius i investigar, com “El tresor dels jueus”, o “La vida promesa”.
Però com que m’agrada molt divertir-me, també he escrit una col·lecció de quatre llibres d’humor per a adults, dos dels quals han estat premiats: Premi Pere IV d’Humor i Sàtira, 1990 i 2000.
On, enfocats en primera persona, m’he permès riure de moltes coses que ens molesten, o fan mal, en un intent de cercar en el lector aquella complicitat de lloc i de temps que també li provocaran la rialla.
Alhora la meva preocupació per la llengua catalana m’ha portat a escriure tots els llibres d’assaig que he escrit. Potser el més representatiu de tots és “Dolor de llengua” Ed 3 i 4, València 2002. Un estudi, en part basat en entrevistes fetes al llarg i ample del territori lingüístic, de com la situació de substitució que viu la llengua catalana per les llengües estatals que ocupen el seu espai històric pot afectar emocionalment, i fins i tot físicament, molts dels seus parlants conscients.
Certament han estat anys d’una gran producció de llibres de tot tipus, que m’han fet viure amb una gran intensitat, i m’han obligat a guaitar, a escoltar i a observar amb molta atenció tot el que m’envolta, a fi i efecte d’extreure’n idees per a les meves històries.
En els meus contes i novel·les intento transmetre els valors i pensaments que m’han configurat tal com sóc: l’amor pels animals, pels boscos, per la natura en general, i, sobretot per la Justícia i la Llibertat, llibertat de pobles, d’ètnies diverses, de llengües… contra allò que els vol fer mal. En els llibres que he escrit he abocat tot el que sé, tot el que puc i tot el que sóc, potser perquè quan un escriu d’una manera o altra s’escriu.
Aquests darrers anys he tingut l’oportunitat de viatjar a països llunyans, he conegut pobles molt diferents al nostre, m’he ficat en selves profundes i he vist praderies immenses amb grans animals de tota mena.
I ja fa anys que visc en una casa al camp, envoltat d’arbres, de bestioles i de llum.
Llibres
resum dels més…
111 Publicats
de 1978 al 2020
Premis
1967 al 2018